Coneixeu la història del bikini?
La història del bikini
Abans de 1946, només era un topònim: el nom de l’illa en què el president Truman va aprovar la prova de la bomba nuclear. La primera meitat d’aquest any, les dones només s’atrevien a nedar fins a la platja amb un coll dret i els peus plans"banyador"ben embolicat al voltant del cos. L’escena de la platja era fosca.
Abans, el banyador era conservador i cobria la major part del cos. El disseny de Reid exposa la major part de la part superior de l’abdomen. Com que estava gairebé completament nu després de portar-lo, molts models de moda professionals de París en aquella època tenien por d’aquest tipus de banyador. No obstant això, un stripper anomenat Michal Bernardini va desafiar valentment les idees tradicionals. Es va posar un biquini al costat d’una piscina perquè els periodistes prenguessin fotos i es va portar un altre bikini en un model de plàstic. De fet, aquest banyador es diu"biquini"realment va impactar el món. Els països mediterranis la van considerar com una plaga, Itàlia ho va prohibir, la Guàrdia Costera espanyola va expulsar persones que portaven bikinis i fins i tot els Estats Units havien detingut gent per bikinis.
La dissenyadora australiana Paula Stafford va introduir bikinis a Austràlia el 1952 i va provocar un rebombori. La patrulla de platja John Moffat va capturar immediatament una model que portava un banyador curt dissenyat per Paula."Massa curt!"va cridar amb veu ronca mentre escortava la maqueta de la platja. Paula no va ser dissuadida. Va demanar a les altres cinc noies que es posessin bikinis, va avisar el diari local i va convidar l'alcalde, un pastor i el cap de la policia al lloc dels fets. Com a resultat, no va passar res, però va aconseguir efectes publicitaris sorprenents.
En aquella època, els bikinis només eren populars a Europa i no van arribar als Estats Units fins 15 anys després. Quan una de les estrelles més famoses de Hollywood, Marilyn Monroe (Marilyn Monroe) amb bikini, la pantalla de la pel·lícula i les fotos artístiques van aparèixer a diverses revistes de moda, la gent va començar a mirar aquest sexy banyador per primera vegada. . A les següents dècades del segle XX, la de Brigitte Bardot"Noia en biquini"va ser alliberat a França. Els banyadors de bikini van fascinar als francesos i es van posar de moda; una cançó de Brian Hyland"Petit biquini amb lunars grocs"fa dels bikinis un nom familiar; segons les estadístiques, les dones britàniques gasten uns 45 milions de lliures cada any en bikinis, i els bikinis francesos representen aproximadament la meitat del mercat de la roba de bany femenina. .
Bikini sense sostenidor dissenyat per Rudy el 1964: Beach Bikini Beauty
(Vestit en topless) disparat contra la fortalesa de l’ètica pública. Cole va introduir un banyador que cobria el pit i la cintura amb xarxes de pescar. El que va seguir va ser la roba de bany desestructurada dels anys 70 i 80. Aquests banyadors no cobreixen gairebé res, excepte la part inferior del cos. La natació sense camisa i la natació nua han començat a aparèixer, tot i que el nombre de persones que adopten aquest mètode de natació és encara molt reduït.
El 1992, Cole va desenvolupar un bikini inflable (TopSecret) basat en la predicció popular que "la millora del pit tornarà". El 1995, amb la introducció de materials d'alta tecnologia a la indústria de la moda, els bikinis es van tornar a convertir en els objectes de disseny favorits de molts mestres internacionals de disseny de moda. Els bikinis amb materials d’alta tecnologia i estils retro per reproduir la imatge de la dècada de 1950, els bikinis decorats amb pedreria i llaços, han aparegut un darrere l’altre. A més, hi ha bikinis i topless que fan servir cinturons en lloc de tela per embolicar uns tres punts del cos humà.
L’experiència de desenvolupament de la roba de bany està estretament relacionada amb els canvis conceptuals i la cultura social de les persones. No importa quin tipus de"tractament" al principi, la roba de bany s'ha convertit en una part insubstituïble de la indústria de la confecció.
